Entrevista a Ulf Miehe, cap d’innovació de processos a Kompetenzzentrum Wasser Berlin
«L’aigua potable és la més segura i la que es controla més estrictament»
Ulf Miehe és un referent en el camp de la gestió innovadora de l’aigua urbana. El seu treball connecta la recerca d’avantguarda, l’enginyeria pràctica i les solucions pràctiques rellevants per a la política de l’aigua, en particular al voltant del tractament d’aigües residuals, la reutilització, l’eliminació de microcontaminants, la gestió de riscos i el desenvolupament de sistemes circulars.
Com es garanteix la seguretat en la gestió de l’aigua potable?
El manteniment de l’aigua potable segura es basa en un enfocament de múltiples barreres. Això vol dir que la protecció es construeix en cada etapa, des de la font d’aigua fins que surt de l’aixeta, de manera que, si un pas falla, els altres garanteixen que l’aigua segueixi sent segura.
La diferència principal entre l’aigua potable de fonts tradicionals, com els rius o les aigües subterrànies, i l’aigua que prové de la reutilització és la qualitat d’origen. Els principis bàsics de la seguretat de l’aigua segueixen sent els mateixos, però la reutilització potable requereix passos addicionals, com ara tecnologies de tractament avançades i una planificació de seguretat més detallada.
El que no canvia són les estrictes normes de seguretat: l’aigua reutilitzada ha de complir els mateixos alts requisits per a la seguretat química i microbiana que tota l’aigua potable, en virtut de la directiva sobre aigua potable de la Unió Europea. En altres paraules: l’aigua reutilitzada ha de ser tan segura com l’aigua potable tradicional.
Fins a quin punt es poden avaluar i controlar adequadament els riscos en el subministrament d’aigua potable?
Els riscos es poden avaluar i controlar de manera fiable fins a aconseguir nivells en què la probabilitat d’afectacions a la salut sigui insignificant. L’objectiu no és eliminar tots els riscos per complet, sinó garantir la vigilància contínua i l’aplicació de múltiples barreres de seguretat, sistemes de resposta ràpida i una supervisió reguladora. Aquest enfocament fa que l’aigua potable als països desenvolupats no només sigui més segura per al consum humà, sinó que també estigui subjecta a un control més rigorós.
Cal destacar que la normativa sobre l’aigua potable ha evolucionat significativament en els últims cinquanta anys. Un exemple recent és la inclusió de les substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades (PFAS) en la nova directiva de la Unió Europea sobre aigua potable. Les PFAS, presents en cossos d’aigua contaminats, poden comportar greus riscos per a la salut; per aquesta raó, les actualitzacions reguladores són essencials. No obstant això, l’ús de tecnologies de tractament avançades, com l’osmosi inversa, redueix de manera fiable aquests compostos fins a nivells molt per sota dels límits que estableix la directiva sobre aigua potable i, sovint, fins i tot per sota dels límits de detecció actuals dels laboratoris avançats.
Quina és la millor manera de comunicar els riscos a la societat?
Comunicar els riscos associats a l’aigua potable és tan important com gestionar-los tècnicament. La manera en què es transmet la informació pot marcar la diferència entre generar confiança o sembrar el dubte. La millor manera de parlar sobre la seguretat de l’aigua potable és fer-ho de manera oberta, clara, coherent i responsable, establint un diàleg real amb la comunitat.
La ciutadania podrà comprendre clarament els riscos —o la seva absència— associats al projecte AIGUANEIX?
Aquesta és una qüestió molt oportuna i sensible: els projectes de reutilització d’aigua potable sovint es veuen afectats pel que s’anomena factor de sort, fins i tot quan són científicament segurs. La comprensió que la gent té dels riscos depèn en gran mesura de com s’explica i es viu el projecte.
Hi ha tres reptes principals. El primer és la bretxa de percepció: Fins i tot si un tractament avançat elimina els patògens i els productes químics a nivells més segurs que moltes fonts naturals, la gent encara pot associar la reutilització potable amb el concepte del vàter a l’aixeta, cosa que genera una sensació de menys seguretat. El segon repte és el risc contra la confiança: L’evidència científica demostra que els sistemes de reutilització potable ben dissenyats poden ser igual de segurs, o fins i tot més, que els subministraments d’aigua convencionals. Però sense confiança en la utilitat o en l’Administració, la gent no els acceptarà. El tercer repte és la invisibilitat de la seguretat: Els ciutadans no poden veure patògens o productes químics, per la qual cosa la tranquil·litat ha de venir de la transparència i la confiança que transmet la comunicació.
No obstant això, no totes les persones processen els riscos tècnics de la mateixa manera. Per a algunes, els sentiments de disgust poden superar les proves científiques. En última instància, la percepció del risc depèn més de la confiança, els valors i les emocions que dels detalls tècnics. Els projectes pilot com AIGUANEIX també són molt efectius per generar confiança. Visitar plantes pilot, observar passos de tractament o, fins i tot, participar en esdeveniments de tast d’aigua permeten a la ciutadania experimentar la reutilització d’una manera tangible.
En conclusió, la ciutadania pot entendre que la reutilització potable és segura, però només si la comunicació és transparent, coherent i participativa, si els riscos s’expliquen en termes fàcils d’entendre i lliures d’argot tècnic i si la confiança es construeix a través de la supervisió independent i la participació de la comunitat.
«La reutilització potable requereix tecnologies avançades de tractament i una planificació detallada de la seguretat, però l’aigua resultant compleix amb la qualitat que estableix la normativa sobre aigua potable»
«Els riscos es poden avaluar i controlar de manera fiable fins a un nivell en què la probabilitat d’impactes en la salut sigui insignificant»
